dijous, 28 de desembre de 2006

Ha mort Rafel Farriols

Rafel, nascut a Barcelona en 1928 i llicenciat en ciències químiques, va fer carrera com a empresari, especialitzant-se en la fabricació de polímers acrílics. El seu talent com a Industrial fou menys conegut que la seva dedicació al tema Ummo, la història d'un suposat desembarcament a la Terra d'un grup d'expedicionaris extraterrestres que durant 30 anys es va dedicar a enviar per correu centenars d'informes tècnics sobre el seu ignot planeta de procedència, Ummo. L’any 1993 José Luis Jordán Peña, acabaria confessant-se coautor del frau.
Rafel Farriols també va ser el primer a organitzar congressos sobre el tema. En va celebrar un a Madrid, el 1971, al Motel Osuna, i un altre a Barcelona, a l'Hotel Ritz, el 1973.
Enamorat dels animals, va crear a la seva residència d'Argentona (Maresme) un viver de cavalls espanyols (www.yeguadafarriols.com), aus rapaços i exòtiques, rèptils i peixos. També era un entusiasta de l'òptica i la tecnologia.
Coautor, junt amb Antoni Ribera, de la primera edició d’
Un cas perfecte (Un caso perfecto, 1973), publicà el 1999 Reflexions crítiques entorn de l'Home, el Cosmos i Déu (Reflexiones críticas en torno a el Hombre, el Cosmos y Dios), reflex de les seves preocupacions metafísiques.

Rafel Farriols a la seva residència d'Argentona l'any 2005. Imatge cedida per la Fundació Anomalia.


Més informació a: www.anomalia.org/g036.htm

Desclassificació a França

El Centre d'estudis espacials de França obrirà arxiu de casos OVNI
Segons el CNES el primer objecte volador no identificat (OVNI) a França fou albirat el 1937, i entre les dècades del 50 i 70 va haver-hi una onada d'observacions.
En breu, els interessats tindran accés a arxius sobre el tema. En els últims temps no hi ha informacions sobre els suposats visitants de l'espai.
El valor de les observacions dels OVNIS Sempre ha estat controvertit i molts interessats acusen les autoritats de silenciar la veritat.
Al gener del 2007, el Centre Nacional d'Estudis Espacials (CNES) té previst obrir a l'opinió pública a través d'Internet el seu arxiu sobre OVNIS.
Henri Broch, professor de la Universitat de Niça i especialista en temes paranormals, acusa al CNES de no haver investigat mai vertaderament el fenomen dels OVNIS. Segons la seva opinió, l'arxiu d'ovnis va ser mal portat.
“Es continuarà sospitant que estem amagant alguna cosa”, va dir resignat l'expert del CNES Jacques Patenet. “molts es fan il·lusions sobre el contingut dels arxius”.
Més de 3.000 documents de la Gendarmeria van ser incorporats al banc de dades. En 100.000 Pàgines va caldre eliminar els noms de persones per protecció d'identitat. Patenet adverteix que no s'han d'esperar novetats espectaculars. Els casos més curiosos ja es van publicar, va afegir.

Font:
Deutsche Presse Agentur (DPA), 27 de desembre de 2006

diumenge, 24 de desembre de 2006

La monografía de Antonio Munáiz disponible en la Red

Gracias a Vicente Juan Ballester Olmos, está disponible en la Red (www.anomalia.org/munaiz.pdf) la monografía sobre ovnis Método para la investigación de fenómenos aeroespaciales (1981) de Antonio Munáiz Ferro-Sastre, entonces teniente coronel del Ejército del Aire español. En los años setenta, Antonio Munáiz había actuado como juez-informador en la encuesta de varios relevantes avistamientos ovni en las Islas Canarias. Para el ascenso al empleo de coronel, como teniente coronel debía pasar un curso de Estado Mayor en la Escuela Superior del Aire que concluía con la presentación de un trabajo sobre temas técnicos y profesionales. Antonio optó por exponer el método que había usado entre 1974 y 1977 en las investigaciones ovni realizadas en la Zona Aérea de Canarias, como juez instructor. Ahora, gracias a la iniciativa de nuestro socio valenciano, es fácilmente accesible.

Más información en: www.anomalia.org/g035.htm

divendres, 8 de desembre de 2006

Falsa flota d’ovnis a Madrid el mes de juny

El 10 de juny de 2006 cap a les las 19.15 hores una persona captava en vídeo un munt d’objectes esfèrics sobre el cel de Madrid. Quasi en el mateix moment un fotògraf de la localitat de Las Rozas, propera a la capital d’Espanya, realitzava unes instantànies d’uns cinquanta objectes de color blanc.
En no saber de què es tractava, els testimonis van etiquetar adequadament l’observació com a un cas ovni. L’explicació aquest cop era força senzilla, car només eren globus d’heli procedents d’una manifestació de l’Associació (espanyola) de víctimes del terrorisme (AVT).

Font: Vicente Juan Ballester Olmos, fotocat.blogspot.com (27 d’octubre de 2006).

L´aigua líquida trobada a Mart suggereix que el planeta està actiu

La troballa d´evidències «recents» de la presència d´aigua líquida a Mart, a partir d´imatges captades per la Mars Global Surveyor (MGS) de la NASA, suggereix per primera vegada que és un planeta «actiu» capaç de remodelar la seva superfície i que, de fet, ho ha estat fent durant els últims anys. Segons experts en geologia marciana, el descobriment dels científics de la NASA, que publica avui la revista Science, és innovador perquè per primera vegada s´ha determinat «que recents» són les rases dibuixades per l´aigua fluint en els vessants dels cràters del planeta vermell.
Les fotografies preses en 2004 i 2005 per la MSG mostren dos dipòsits de sediments brillants situats en vessants de cràters que suggereixen que l´aigua hauria arrossegat material en algun moment durant els últims set anys. El geòleg del Centre d´Astrobiologia (CAB) Jesús Martínez-Frías va explicar que ja es coneixien evidències de la possible existència d´aigua en el passat de Mart, gràcies a imatges de torrenteres i altres empremtes en la superfície, però no se sabia que Mart era actiu des d´un punt de vista geomorfològic.
El nou treball apunta que l´aigua líquida hauria emergit a la superfície i hauria fluid «breument» pels vessants abans d´evaporar-se o congelar-se.
Segons Martínez-Frías, la troballa és «una altra peça més per identificar potencials àrees d´interès a Mart», i encara que sí existeixen evidències que hi podria haver aigua subterrània, es desconeix encara si aquesta és «freda o calenta», i si la vida seria possible sota de la superfície.

Font: Diari de Girona (8 de desembre de 2006).

dijous, 7 de desembre de 2006

La Nasa obté proves que hi podria haver aigua líquida a Mart

La sonda de la Nasa Mars Global Surveyor ha trobat proves que indiquen que hi podria haver aigua en estat líquid a la superfície de Mart. Segons va explicar ahir l'agència espacial nord-americana, en les fotografies preses per la sonda entre els anys 2000 i 2005 apareixen rierols als vessants dels cràters volcànics que poblen la superfície del planeta Vermell.
Segons sembla, aquests rierols s'eixamplen a mesura que van baixant dels volcans i formen una mena de deltes quan arriben a baix. Precisament, el fet que es vagin eixamplant és el que va fer adonar als científics nord-americans que es tractava de llits d'aigua. "Pot ser aigua salina, que tingui una gran quantitat de sediments, una aigua àcida. Encara no ho sabem ben bé, però és definitivament aigua", va explicar Kennet Edgett, un dels responsables de la troballa.
D'altra banda, el president del laboratori de San Diego que ha coordinat els treballs d'investigació va assenyalar que es van adonar que hi podria haver líquid a la superfície perquè les imatges aèries canviaven a mesura que anava passant la sonda. L'aspecte canviant d'aquests rierols fa sospitar que l'aigua podria estar amagada al subsòl del planeta.
Fins ara la Nasa només tenia proves que hi havia hagut aigua a Mart fa milions d'anys. Aquesta nova prova obre noves possibilitats de cara a poder realitzar la primera missió tripulada al planeta més proper a la Terra.

A la imatge de l'esquerra de 1999 no es veu el possible dipòsit d'aigua que sí apareix el 2005.

Imatge ampliada del que podria ser el dipòsit d'aigua.


Font textual: Avui (7 de desembre de 2006)
Font gràfica: www.nasa.gov (6 de desembre de 2006)

dissabte, 25 de novembre de 2006

Parlen d’estranys objectes a La Rioja

El Grup UFO de Calahorra (www.grupoufo.com) va informar, el passat dijous dia 23 a través de diversos fòrums electrònics, del fet que durant els dies 16, 18 i 19 de novembre es van produir «una sèrie d’albiraments d’estranys objectes sobre el cel de Calahorra.
També han afegit que estaven documentant els successos i que ampliarien la informació quan fos possible.

dijous, 23 de novembre de 2006

Un OVNI muy Real en Canarias

Numerosas han sido las llamadas a esta redacción desde la zona de Tacoronte, al norte de Tenerife, informando, no sin nerviosismo, del avistamiento de luces extrañas en la noche de este martes. Algunos de los testigos hablan abiertamente de OVNIS.
Los que dicen haber presenciado ese fenómeno cuentan que hasta los electrodomésticos se pararon durante unos segundos y, otros, que veían luces blancas y estáticas, cayendo finalmente en la costa tacorontera.
No es la primera vez que diferentes testigos aseguran haber visto cosas "raras" en el cielo; moviéndose a gran velocidad entre las estrellas o saliendo como una exhalación desde el fondo del mar.
Según expertos consultados por Canarias24horas.com, las luces que parecen moverse a gran rapidez entre las estrellas son sólo satélites, que al ser iluminados por el sol dan la sensación de ser una estrella más, pero con movimiento; dando la sensación que se mueven rápidamente porque están a millones de kilómetros por debajo de las estrellas.
Las luces que salen o entran del mar son interpretadas por algunos como estrellas fugaces de grandes dimensiones que nunca llegan a tocar tierra y que se pierden en el horizonte, dando la sensación de que se meten en el mar. Hay datos de que hablan de bolas verdes, azules y hasta rojas; colores propios de una incandescencia al entrar en contacto con la atmósfera terrestre.
Sobre lo visto en la noche de este martes, todo a punta a una serie de helicópteros que desde la tarde ya sobrevolaban la zona. Concretamente, dos de esos aparatos, de nueva generación, controlaban el espacio aéreo entre el norte de Tenerife y la isla de La Palma.
¿Pero por qué se detiene los aparatos eléctricos? La explicación es bien sencilla, y parece apuntar a la visita que sus Majestades los Reyes de España realizan durante estos días a Canarias.
No es la primera vez que al paso de la comitiva real sobre una autopista, todos los aparatos susceptibles de recibir señales de radio o emitirlas dejan de funcionar por unos segundos. Las neveras también llegan a pararse.
De eso se encargan unos aparatos llamados inhibidores de señal que tapan todo aquello que pueda suponer un riesgo para la seguridad de un jefe de estado. Lo que ocurre, es que hasta las neveras se paran, porque dicho artilugio no distingue entre uno u otro electrodoméstico. Hasta Internet se desconecta.
¿Pudo ser esta la causa de que anoche en Tacoronte los vecinos vieran como se apagaba todo por unos segundos?
Lo que si podemos aportar: es que para los servicios de seguridad de la Casa Real apagar aparatos a distancia es sólo un juego de niños.


Font: Canarias 24 horas (22 de novembre de 2006).

The New Search for E.T.

Night watch: The new telescope at Oak Ridge Observatory, in Harvard, Mass., waits patiently for nanosecond light pulses that a distant civilization might be sending our way.
It doesn’t look like much: just a clapboard shed in a clearing, surrounded by tall pines. No plaque or other marking announces what goes on here. Inside stands a 4-meter-tall black metal frame covered in Mylar, looking sort of like a giant’s box kite ­waiting for a stiff breeze. Beneath the shroud of plastic are a largish mirrored disk, a second smaller mirror, and some cables and electronics.
Suddenly, the roof begins to glide backward on steel tracks, revealing the night sky overhead. Even as the contraption tilts slowly into place, its exact angle controlled by a computer in the next room, the true purpose of this unassuming apparatus might be unclear to the casual observer. But it constitutes the most sophisticated implementation of a concept that a few technologists, including me, have been pushing for more than four decades—a telescope dedicated to answering an age-old question: Is anybody out there?
With the unveiling last April of this new facility, the search for extraterrestrial intelligence, or SETI, entered a new era. Most previous SETI attempts have listened for radio ­signals, but after more than 40 years, none has detected anything of significance. This telescope—designed by Harvard University physics professor Paul Horowitz and his colleagues and constructed at the Oak Ridge Observatory, in Harvard, Mass., about 50 kilometers northwest of Boston—takes a new tack [see photo, “Night Watch”].
Horowitz is hunting for the briefest pulses of visible light that a far-off civilization could be sending toward Earth. His is the first telescope to be specially designed and dedicated to this purpose, and, many experts now agree, it represents the right direction for SETI to take. If E.T. is trying to talk to us, he’s probably beaming light our way, not radio waves.
It’s been said that the most important event in human history will be when someone discovers that we earthlings are not alone in the universe, that there are other beings smart enough to let us know they exist. For most of our history, the technology to look for extraterrestrial life was beyond our means. But the relatively recent advent of large dish antennas and extremely sensitive receivers gave us the tools to listen for radio frequency signals.
Starting in 1960, radio astronomers have mounted dozens of SETI experiments, some lasting only a few weeks or months, others running for years. Most of these searches were targeted at nearby star systems, those thought most likely to harbor life, while others encompassed the entire sky.
The two longest-running SETI projects to date,
Phoenix and Serendip, both rely on the 305-meter-diameter Arecibo Radio Telescope, in Puerto Rico. Project Phoenix collects broadband RF signals from the antenna, which computers then digitize and split into narrow frequency channels, measuring the strength in each. Anomalous results—anything that rises above the noise—are compared with a comprehensive database of terrestrial radio sources. If the transmission can’t be identified, it is then checked against data from other radio telescopes to see whether it truly comes from the target star system.
Project Serendip, meanwhile, is tuned in only to 1420 megahertz, the frequency of the neutral hydrogen atom, which is the most abundant substance in the universe and can be readily detected, even by small telescopes.
But neither
Phoenix nor Serendip, nor any other search, has turned up signals of extraterrestrial origin.
One reason for that failure is the sheer complexity of the task. Our galaxy contains more than a hundred billion stars, spread across an expanse of almost 100 000 light-years. The recent discoveries of extrasolar planets—which number more than 200 at last count—boost hopes that there is intelligent life out there. And yet, as astrophysicist and SETI pioneer Frank Drake famously postulated in equation form, the likelihood that any one of those billions of star systems hosts not only a habitable planet but also one that has evolved beings who are both willing and able to communicate with us is quite low.
Low, but not zero. If you assume, for example, that one in a million stars has a planet bearing intelligent life, that means our galaxy is home to at least 100 000 advanced civilizations. Even if only one in a hundred million stars qualifies, that still leaves more than 1000 civilizations that could be trying to contact us.
To date, though, radio astronomers have heard nothing. It’s too soon to conclude that nobody’s out there: maybe SETI researchers are just looking in the wrong place or in the wrong way. I believe they’ve made the latter mistake. No intelligent society would attempt to communicate with us over hundreds of light-years using radio waves when physics suggests other wavelengths would be the more intelligent choice.
As far as we know, only two types of waves can travel through the vacuum of space: electromagnetic and gravitational. Gravitational waves would be exceedingly hard to generate or detect, so any signals headed our way will probably lie somewhere in the electromagnetic spectrum—from X-rays at one extreme to frequencies lower than an ordinary AM radio at the other end. For years, the SETI community rejected the idea of looking for anything other than RF signals, even though they represent just a tiny portion of the electromagnetic spectrum [see illustration, “Casting a Wider Net”]. Limiting SETI to just radio waves is like losing a diamond ring on a football field and only searching for it at the 1-yard line.
A good argument can be made that the optical spectrum is a more likely place to find alien signals than are either RF or microwave frequencies. For one thing, it’s much easier to deal with noise at optical wavelengths. People who measure radio waves have to contend with interference from radar antennas, radio stations, and other terrestrial sources. The receiver itself also adds noise, which is why the detectors attached to advanced telescopes are typically cooled to near absolute zero. Yet there is always some residual thermal noise to contend with, and for certain wavelengths the cosmic microwave background—a ­vestige of the big bang—makes SETI searches difficult.
For optical observations, the only significant terrestrial source of interference is lightning, which is at worst a sporadic problem. In the early days, many investigators discounted optical SETI because they imagined that the sender’s star would be an overwhelming noise source. But they didn’t appreciate that it is actually quite easy to arrange a transmission that outshines whatever sun you’re circling: just use a pulsed laser rather than the continuous-wave type.
The development of laser communications systems for military satellites, submarines, and aircraft has proved that short bursts of light are far more efficient than continuous waves at carrying information over great distances. Each pulse has a high peak power, but most of the time the laser isn’t active, so the overall power consumption is low.
Presumably a distant intelligent civilization would have figured this out as well. With transmissions in brief bursts, each pulse could easily be 1000 times as bright as any nearby star in the receiving telescope’s field of view. The shorter the pulse, the less background light there is per pulse to compete with the signal. Reducing the pulse to nanosecond intervals makes the signal even more distinct, because there’s no source in nature that generates flashes that short.
The sender could vary the interval between pulses to convey information. Think of each interval as a roulette wheel. Each slot in the wheel represents a number: if the pulse fell in slot 36, it would be conveying the number 36; if it fell in slot 1, it would mean the number 1. The roulette wheel could have more or less than 36 slots, of course, and as the number of slots changes, so does the amount of information you can send per pulse. With just two slots, you could send just one bit per pulse; with 256 slots, you could send 8 bits; and with 1024 slots, you could send 10 bits. This technique, called pulse-position modulation, was used for many years in both radio and optical communications. So, if you were to detect a pulsed signal coming from space, the next step would be to analyze it for any repeating sequences.
Another reason to prefer optical methods over radio SETI is that it’s much easier to form a narrow beam of light. Remember, any message will have to travel many trillions of miles through space to reach us. If the sender were to broadcast a signal in all directions at once, the power needed would be prohibitively high, regardless of what wavelength was used.
George W. Swenson Jr., professor emeritus of astronomy and of electrical and computer engineering at the University of Illinois at Urbana-Champaign, has calculated that if a radio transmitter were 100 light-years away and projecting its energy omnidirectionally, it would require 5800 trillion watts to provide a detectable signal—an amount, Swenson points out, that is “more than 7000 times the total electricity-generating capacity of the U.S.”
SETI researchers therefore generally assume that the transmitter will point toward specific star systems and that the beam will be as tight as possible. The ratio of the wavelength being transmitted to the diameter of the antenna used is roughly proportional to the width of the beam. And the wavelength of visible light is six orders of magnitude smaller than that of microwaves, allowing the beam to be considerably narrower. So the physics of optics over RF wins out again.
Charles Townes—the coinventor of the laser—and Robert Schwartz first suggested the idea of searching for optical signals from extraterrestrials in 1961. Their paper, published in Nature, theorized that beings in a nearby star system, “some few or tens of light-years away,” could use laser (or maser) beams to communicate with us earthlings.
It took several more decades for optical SETI to catch on, in large part because laser technology wasn’t nearly as mature as radio technology. That’s no longer the case. Photodetectors today have quantum efficiencies of 40 percent or more; that is, for every 100 incoming photons, 40 are actually counted. The detectors are also much faster now, and picking up nanosecond pulses is no problem.
The new Harvard telescope takes advantage of these and other technological advances. Unlike a regular imaging telescope, Horowitz’s brainchild has no lens, nor is it designed to pluck pristine images of celestial bodies orbiting overhead. Its mission is a bit cruder. It uses a 1.8-meter-diameter mirror and a 0.9-meter secondary mirror to scoop up raw photons from the sky—much as a wooden barrel collects rainwater. For that reason, the telescope is more properly, though less glamorously, known as a photon bucket [see photos, “A Closer Look”].
Photon buckets are less expensive to build and operate than imaging telescopes, because all you’re really worried about is that the photons arrive at the detector. If a given photon ends up traveling a few extra millimeters because it hit an air pocket in the atmosphere, it doesn’t really matter. An advanced imaging telescope, by contrast, employs all kinds of sophisticated mechanisms to compensate for distortion in the incoming signal, so that it can accurately reproduce what it sees.
A key feature of the Harvard telescope is its use of ­multipixel photomultiplier tubes. Photomultipliers work by converting incoming photons into electrons, which then get amplified until the electrical signal can be distinguished from the noise. A multi­pixel photomultiplier divides the collection area up into tiny squares—64 per tube in this case—each acting like a separate detector. This setup lets you look at more star systems at a time.
The Harvard telescope breaks up the sky into 1.6- by 0.2
degree patches, observing each patch for about 48 seconds before moving on to the next patch. A mere 48 seconds doesn’t sound like a long time, but remember that the associated electronics are sampling the data in nanosecond intervals. At that rate, the instrument should be able to cover the entire sky above the northern hemisphere in 150 nights of observation.
All those signals from all those pixels are then fed into 32 microprocessors, which were custom-designed for the project by Horowitz’s graduate student Andrew Howard. These PulseNet chips crank through the data—3.5 trillion bits per second—searching for a large spike in the photon count, which may indicate a possible light pulse from afar.
The telescope’s photodetectors are divided into two arrays, so that if one of them receives an interesting signal, you can check it against the second array. Ideally, you’d like to have an entirely separate telescope. In a previous search, Horowitz collaborated with David Wilkinson’s group at
Princeton University, using a 1.5-meter telescope at Oak Ridge and a 0.9meter telescope at Princeton’s FitzRandolph Observatory. The paired instruments conducted a targeted—rather than an all-sky—optical search, examining more than 6000 stars over a six-year run. In its first three nights of observation, the all-sky search took in 200 times as many stars as the targeted search did during the entire experiment.
The Harvard photon bucket isn’t looking at any particular wavelength, but SETI investigators have long speculated that intelligent beings would choose to send their signals at a special frequency, one that is somehow fundamental to the universe. If we knew what that frequency was, it would narrow our search dramatically, because we’d have to observe just a tiny fraction of the spectrum. That’s why Project Serendip and a number of other radio SETI efforts focused on the hydrogen line.
In the optical regime, there are equally interesting frequencies that an intelligent civilization might choose. Called Fraunhofer lines, these are naturally occurring gaps or holes within the spectrum of visible light given off by stars. At these frequencies, the stars’ background energy drops considerably—in some cases, to only one-tenth its normal value. So if an alien sent a signal at the wavelength of a Fraunhofer line, the transmitter wouldn’t have to be nearly as strong, and at the receiving end, the search for the correct wavelength would be greatly simplified.
The operators of the Harvard telescope assume that the transmitter is pointed our way continuously. But what if the source is transmitting only sporadically—pointing toward our solar system for a few nights, say, and then moving on to another star system? Only a lucky coincidence would have everything lined up at exactly the right time. Yet, the only way to cover the entire sky at once would be to construct many thousands of receivers, each looking in a different direction.
And what if the alien’s signal requires a much larger receiver than what we currently have? There are several options here. You can simply build a bigger photon bucket, which would increase the collection area and thus boost the number of incoming photons. Or you could network together lots of smaller telescopes. Stuart Kingsley, an optics engineer and SETI enthusiast, and I proposed such a scheme several years ago.
We were inspired by the enormous popularity of the SETI@home program, which is harnessing the power of 5 million personal computers to crunch through the data collected by SETI radio telescopes.
Our proposal involved using hundreds or even thousands of amateur telescopes, equipping each of them with a low-cost photodetector and then aiming all of them at a given star system at the same time. Of course, each telescope would be a slightly different distance from the star, but you could compensate for those differences by using a GPS receiver to pinpoint each telescope’s position to within a few centimeters. You would also need an Internet connection to some central control center, which could collect all the data and coordinate when the telescopes were observing and where they were pointed.
For the best observations, though, you would need to place your telescope out in space. Earth places some limits on how sensitive a detector you can build. Manufacturing and maintaining a telescope’s large mirrors is costly, and wind vibrations and the pull of gravity also constrain the size of the apparatus. What’s more, the atmosphere filters out photons of certain frequencies, and you can’t observe at all in cloudy weather.
A photon bucket out in space or on the moon, by contrast, would experience low gravity and no wind (although the solar wind is still a consideration). You could therefore construct it from lightweight materials, so it could be much larger than any terrestrial receiver. And, of course, there would always be clear weather.
Such endeavors, though, will have to wait for a generous benefactor to come along. Nearly all of the SETI research today is funded by individual donors or by nonprofit groups, such as the Planetary Society, in
Pasadena, Calif., and the Bosack/Kruger Charitable Foundation, in Natick, Mass., both of which helped finance the new Harvard facility. The U.S. government officially ended its support of SETI in 1993. Unless we get very lucky, we will need to conduct larger-scale, dedicated searches, not just in the RF and visible light spectrum but at infrared and ultraviolet wavelengths, too. We are, in other words, still a long way from being able to declare SETI a success or a failure. But broadening the scope of the search beyond radio waves is a significant step forward.

Font: Monte Ross, IEEE Spectrum (Novembre 2006).

dissabte, 18 de novembre de 2006

Mystery Park fermera ses portes dimanche

Loisirs Le parc est en sursis concordataire. Une vente aux enchères est prévue en janvier. Mystery Park à Interlaken (BE) ferme ses portes dimanche, sans doute de façon définitive. Ce parc dédié aux énigmes scientifiques terrestres n'est jamais parvenu à atteindre ses objectifs. La nouvelle affectation du site n'est pas fixée.
Le parc, né de l'imagination de l'écrivain alémanique Erich von Däniken, est en sursis concordataire. Si les créanciers acceptent le concordat, le Mystery Park sera vendu au plus offrant. Mais si aucun acheteur ne s'annonce, le parc sera déclaré en faillite et mis en enchères en janvier, a expliqué son directeur Fritz Zemp.
Lorsque l'aventure a débuté il y a une dizaine d'années, le parc semblait pourtant promis à un bel avenir. Alors que les communes de la région d'Interlaken s'interrogeaient sur l'affectation d'un aérodrome militaire, l'auteur à succès de livres de science-fiction Erich von Däniken présentait son projet sur les mystères du monde.Dans ses 26 ouvrages, il présente des indices et des interprétations pour étayer sa théorie selon laquelle des extraterrestres auraient atterri sur la Terre et transmis leur technologie aux habitants de la planète. Ce parc à thèmes ne devait fournir aucune réponse mais stimuler la curiosité du public.

Font: ATS. Le Temps (Edition RSS), (17 de novembre de 2006).

dissabte, 11 de novembre de 2006

Explosions d’origen desconegut a Anglaterra

El passat 26 d'octubre del 2006, les xicotetes comunitats a la frontera entre Cornualla i Devon al Regne Unit van informar sobre misterioses explosions que van causar danys a les cases dels pintorescs poblats de la regió. Entre dos quarts de dotze i el migjorn d'aquell dia, una explosió descrita com "semblant a un boom supersònic" va produir esquerdes en algunes parets en Bude i Holsworthy. Els veïns es van queixar a les autoritats mentre que empreses de servici públic i la British Geological Survey emprenien investigacions sobre la naturalesa i la font del fenomen. Una de les teories que es van considerar en el moment va ser que un interceptor o bombarder de la RAF havia trencat la barrera del so massa prop de la terra, encara que molts dels veïns que afirmaren conèixer la força i intensitat de dites descàrregues van arguïr que es tractava de quelcom molt mes fort i misteriós.
Una veïna de la població de Bude va manifestar que s'havia eixamplat una esquerda a la seua cuina a conseqüència de l'explosió, mentre que altres van dir que havien tremolat les seues llars. Un oient de la BBC a Cornualla va dir que "els estables van tremolar, com abans passava amb el Concorde quan solia trencar la barrera del so. Però aquest so era molt més potent".
Uns dies després, els enginyers de la companyia elèctrica Western Power Distribution havien completat les seues anàlisis sense haver descobert cap avaria en el sistema capaç de produir semblant so. El ministeri de defensa va afirmar que cap de les seues avions havia sobrevolat la regió durant l'esdeveniment, i les autoritats d'aviació civil tampoc van aclarir res.

Font: xenologia.blogspot.com, (Agències), 4 de novembre de 2006

dijous, 9 de novembre de 2006

OVNI sobre la sierra de Mazarrón (Murcia)

El viernes día 3 de noviembre de 2006 a las 10:30 de la mañana sobre la sierra de Mazarrón (Murcia) a unos 15 Km. de dicha localidad, se observó un objeto no identificado con forma triangular. Era de un color muy parecido al de las nubes que en ese momento se encontraban ahí, ya que las circunstancias atmosféricas eran de fuertes lluvias y vientos en toda la región de Murcia.
El testigo, Roberto Sánchez López, de camino hacia Mazarrón desde Cartagena y antes de subir el puerto por la nacional N-332 y entre las montañas, a su izquierda, pudo visualizar un objeto de forma triangular que atravesó el espacio aéreo de Mazarrón (a baja altura) por detrás de una montaña y seguidamente después desapareció entre las nubes. El objeto era a simple vista muy parecido a un ala delta, pero fue rápidamente descartado ya que estaba diluviando.


Para dirigirse al testigo puede hacerse a través de
http://elfooscuro2.iespana.es/foro/foro.htm.

Puede observarse la ubicación del OVNI en el siguiente enlace: http://elfooscuro2.iespana.es/ovni.bmp.


Font: http://elfooscuro2.iespana.es/foro/foro.htm, (6 de novembre de 2006)

dimarts, 7 de novembre de 2006

Luces en el cielo peninsular

Además del caso de Granada del avistamiento del 3 al 4 de octubre del que ya dimos aquí cuenta [CEI 2006a, CEI 2006b] en las últimas semanas se han observado sobre el cielo peninsular diversas luces que han llamado la atención.
Según informa la revista Año Cero en su número de noviembre y «apenas una semana antes del avistamiento de Granada, varios testigos observaron desde diversos puntos de litoral coruñés una enorme bola de luz que cruzó los cielos a gran velocidad. Los testigos coinciden en la descripción del OVNI: grande, ce color blanco-anaranjado y dejaba chispas o cenizas a s paso. Finalmente acabó desintegrándose en el firmamento».
«El director del Observatorio Astronómico de Santiago, José Ángel Docobo, opina en esta caso que se trata de un meteoro» [Javier García 2006].
La Voz de Galicia informó que se trataba probablemente de un bólido avistado la noche del 28 de septiembre «”Estabamos aquí facendo a vendima e vimos como pasaba, e logo desintegrouse; primeiro pensabamos que era o avión que vai a Alvedro a esa hora, pero o avión pasou aos poucos minutos e viaxaba moito máis lonxe”. Esto contaba un vecino de Miño, Andrés Quintás, a las nueve de la noche de ayer. Unos minutos antes, un grupo de personas que estaban en la zona de Loios, a unos cien metros de la Playa Grande, vieron pasar un objeto luminoso “bastante visible e que se disintegrou máis alá, cara ao monte de Breamo”, explicó Quintás [Rodri Garcia 2006].
«También relató este vecino que les había parecido ver como si cayeran unas cenizas o algo similar después de que dejaron de ver el objeto y que la dirección que seguía era «e este a nordeste» [Rodri Garcia 2006]..
«El cuerpo también fue avistado desde Oleiros, en la zona de Perillo: “Además de la parte blanca de los meteoritos, tenía otra anaranjada”, explicaba una de las personas que lo vio; de todos modos, “fueron sólo unos segundos, pero era muy llamativo lo bajo que pasaba”. A preguntas de Docobo, este vecino le explicó que la luminosidad era mucho mayor que la de una luna llena y que desapareció “hacia el mar”» [Rodri Garcia 2006].
Aunque este avistamiento parece claramente identificado, parece que ha generado algunas dudas, no solamente por el calificativo «OVNI» de la revista Año Cero, si no por lo que parece un comentario escéptico obligado de S. G. Rial en el mismo periódico y día: «Un amigo me comentaba anoche la sorpresa que otros coruñeses se llevaron al avistar una estrella fugaz estamparse en las capas altas de la atmósfera. Esto es, un meteorito, un meteoro o un meteoroide, a saber, que no son lo mismo y para eso están los expertos. Lo del ovni desintegrándose vamos a descartarlo de momento» [Rial 2006].
Por otra parte recibimos el 4 de octubre un mensaje electrónico [M. C. 2006] indicándonos la observación el día anterior, desde Murillo de Rio Leza, en La Rioja de una luz muy brillante blanca que se movía en dirección oeste. El observador, que indicaba que está acostumbrado a observar aviones que aterrizan en el Agonzillo, no pudo distinguir luz de posición alguna pese a utilizar prismáticos. Señaló que el objeto pasó de largo el aeródromo y que no regresó y que el vuelo parecía ser bastante bajo. Aunque la observación se produjo hacia las 6.30, estuvo una hora aproximadamente pendiente por si se trataba de un avión que daba la vuelta. Finalmente el testigo añadía que se trataba de un genuino caso OVNI, aunque con eso no quería indicar que se tratara de nada extraterrestre.
Del mismo día es un menaje distribuido por diferentes lista procedente de la Asociación calagurritana de investigación de fenómenos paranormales - grupo ufo y que parece referirse al mismo evento: «ayer Martes día 3/10/06, sobre las 06:30 una luz blanca brillante surco el cielo de Calahorra con dirección Oeste/Norte, a baja altitud y gran velocidad, siguiendo una trayectoria horizontal fija sin apreciarse descenso en ella.
Observado con prismáticos, no se vieron luces de posición alguna, se intento relacionar con las luces de aterrizaje de un avión, dada la proximidad del aeropuerto de Logroño, sin resultado positivo» [Grupo UFO 2006].
Finalmente nos han reenviado un mensaje de la lista del foro Amigosmilenio3 y que no obtuvo réplicas significativas, al parecer. Lo reproducimos infla aunque en este caso no nos consta que se haya usado, todavía, el término OVNI.
«Anoche 22 de octubre, sobre las 22.15, vi unas luces muy extrañas en el cielo de Granada capital y me gustaría saber si alguien puede decirme cómo puedo averiguar si se trataba de un avión o helicóptero, aunque por lo que pude observar, estoy casi segura de que no era ninguna de las dos cosas. Una de las luces era anaranjada, muy brillante y se veía muy grande para ser una estrella, al principio, pensé que se trataba de Venus, pero cuando salí a la terraza, vi que no se trataba del planeta, segundos después, la luz comenzó a moverse en zig zag, hasta avanzar de frente a donde yo me encontraba, se acercó bastante, tanto que pude distinguir la forma a pesar de ser noche cerrada y puedo decir que por la forma, no me pareció un avión ni un helicóptero, era de forma piramidal, aunque los bordes se veían redondeados y en la oscuridad de la noche el objeto me pareció que era de color gris metálico. La luz naranja estaba en el centro y a cada lado había una pequeña luz intermitente. Pero no fue la única luz, a lo lejos, aparecieron de golpe tres lucecitas más, aunque aquellas no se acercaron. Segundos después, aquel objeto hizo otro movimiento en zig zag y desapareció en el cielo, al igual que el resto de luces. Lo único que os puedo decir es que volaban demasiado alto para ser helicópteros y la luz naranja, cuando se acercó, volaba demasiado bajo para ser un avión y más teniendo en cuenta que sobrevolaba el centro de la capital. Lo más curioso es que aunque se acercó bastante, no oí ni un solo ruido de reactores y siempre que un helicóptero o avión está cerca se oye algo, pues anoche no y la calle estaba totalmente en silencio (en aquellos momentos estaban dando el Madrid-Barça).Me gustaría poder deciros más, pero la conexión de mi residencia está estropeada y sólo puedo escribir unos minutos desde la facultad. Si esta noche arreglan la conexión os amplío la información y de paso la envío a milenio3.
Os aseguro que fue impresionante, nunca en mi vida había visto algo así, ojalá no tenga explicación» [M. C. F. 2006].

Referencias:

CEI [2006a]. «Fotografían supuesto ovni en Granada». Cei-bloc.blogspot.com (7 de octubre de 2006).
CEI [2006b]. «
Más sobre el ovni de Granada». Cei-bloc.blogspot.com (8 de octubre de 2006).
Rodri García. «Un bólido en la costa coruñesa». La Voz de Galicia (29 de septiembre de 2006).
Javier García Blanco. «Ovnis en Granada y A Coruña». Año Cero 186 (Noviembre 2006): 14.
Grupo UFO. «Objeto no identificado». Mundo Misterioso (4 de octubre de 2006).
M. C. «Un genuino OVNI, aunque no sigo Milenio 4». Comunicación personal (4 de octubre de 2006).
S. G. Rial. «Estrellas» La Voz de Galicia. En línea en (29 de septiembre de 2006).
M. C. F. «Anoche vi algo en el cielo granadino». Amigosmilenio3 (23 de octubre de 2006).

dijous, 19 d’octubre de 2006

El CEI col·labora en la sèrie de TV3 «Porca misèria»

Naturalment la nostra entitat ha prestat serveis a la productora Arriska Films en aspectes relacionats amb el tractament a la sèrie dels objectes volants no identificats.

dimecres, 18 d’octubre de 2006

John A. Keel pateix un atac al cor

L'ufòleg i criptozoòleg americà John A. Keel, de 76 anys d'edat, va patir abans-d’ahir un atac al cor. L'investigador de fenòmens sobrenaturals va ser sotmès a una intervenció en un hospital de Nova York, després del seu ingrés d'urgència. Actualment es troba recuperant-se.

L’escriptor ha publicat diversos llibres sobre ovnis, i la seva relació amb els fenòmens paranormals idiverses criatures fantàstiques. Però per a molts la seva obra més coneguda és The Mothman Prophecies (1975), posada de moda i traduïda a l'espanyol després de la pel·lícula del 2001.

Font: http://www.cryptomundo.com

diumenge, 15 d’octubre de 2006

El famós informe sobre l'onada gallega 95-96 disponible a Internet

La controvertida però sense dubtes famosa onada ovni de Galícia de finals de 1995 i principis de 1996, l’informe de la qual fou redactat per A. Gallego, A. Navarro, J. Lesta, M. Carballal i M. Pedrero a El Ojo crítico, està ara disponible en un bloc del mateix nom www.ojo-critico.blogspot.com que des de maig recull, poc a poc, una selecció dels millors materials publicats en paper.

Font: Manuel Carballal

L’avioneta que segurament mai existí

El 15 d’abril de 2004, el diari El Mundo - El Dia, en la seva edició balear i en la seva edició general publicava [Font 2004] la primícia que una avioneta havia llançat dues bengales sobre el jardins del Palau de Marivent el dia 7 quan tot es preparava per les tradicionals vacances de pasqua dels reis d’Espanya a Palma.
Segons el rotatiu, tot i els mecanismes de seguretat, l’avioneta que havia volat força baix, no havia esta possible identificar-la. De fet, pel que sembla, ni tan sols l’havien detectat visualment ni acústica els serveis de seguretat.
La notícia tenia la seva importància i immediatament es va fer palesa la disputa que venia de lluny entre els diaris mallorquins El Mundo - El Dia i Ultima Hora [El Mundo 2004]. Mentre que el primer va mantenir la realitat del llançament de les bengales des d’una avioneta [Bernat 2004a; Ribelles 2004; Ruiz 2004], el segon rotatiu intentà sustentar les dificultats de dur a terme l’acció i assenyalà el fet que l’avioneta no apareixia per en lloc [Serra 2004].
La recerca de la Guardia Civil sembla que va acabar en punt mort car mai va localitzar l’avioneta, segurament perquè no existia. No és pas el primer cop que parlem d’avions fantasmes vistos per diversos testimonis, però que no semblen pas ser reals [Ardanuy 1997; 1999].
Tanmateix si que van existir testimonis de l’existència de l’aparell volador, al menys així ho va recollir El Mundo. D’aquesta manera, «segons una veïna resident en un edifici residencial proper a Calanova entre les dotze i la una del migdia del dimecres sant, escoltà un soroll potent i sostingut. Des del balcó de casa pogué presenciar com una avioneta s’apropava des de l’oest, en direcció ses Illetes, volant força baix i que, vorejant la costa, s’endinsava a l’interior del recinte de Marivent» [Ribelles 2004].
L’aeronau havia fet dues passades, segons la versió de la senyora, dibuixant un gran cercle, tot i que la testimoni aclarir que ella no havia apreciat el llançament de les bengales.
Deixant de banda que l’activitat judicial ha provat sistemàticament que els testimonis desgraciadament no són una bona garantia, el fet és que l’avioneta sembla que no aparegué. La Casa reial espanyola i la Guardia Civil que realitzà la recerca posterior confirmà l’existència de les bengales, per tant probablement existiren. Però el que sembla és que foren llançades des de terra i no des del aire. No només per l’absència d’avioneta sinó per la dificultat de tenir èxit en la maniobra, punt recollit a la premsa [Bernat 2004b, Serra 2004]. Les coses així, veig dues possibilitats. Una bretolada, ja que el veïnatge del Palau permet una fàcil aproximació per terra..., o bé una acció desenvolupada des dels propis serveis de seguretat per a cridar l’atenció i demanar un reforç en la defensa de l’espai aeri...

Jordi Ardanuy, amb documentació proporcionada per en Maties Morey
______________________________________

Referències

  • Jordi Ardanuy (1997). «L'avió inexistent de South Yorkshire». Paper d’ovnis, 4, 2a època (juliol-agost de 1997): 14 -15. [Disponible a: www.documentant.net/aviofan.htm. Consulta 15 d'octubre de 2006].
  • Jordi Ardanuy (1999). «De nuevo con las avionetas antinubes». Paper d’ovnis, 14, 2a època (març-abril de 1999): 6-12.
  • P. A. Bernat (2004a). «Los responsables de la seguridad real buscan una avioneta que lanzó dos bengalas sobre Marivent», El Mundo - El Dia (16 d’abril de 2004).
  • P. A. Bernat (2004b). «Los instructores de vuelo consideran una "locura" el incidente que tuvo lugar en Marivent». Diario de Mallorca (9 de maig de 2004). El Mundo - El Dia (16 d’abril de 2004)
  • Miquel A. Font (2004). «Una avioneta lanzó dos bengalas contra Marivent el día que llegaban los Reyes», El Mundo - El Dia (15 d’abril de 2004).El Mundo. «El Egipcio no sabe perder». El Mundo - El Dia (16 d’abril de 2006).
  • Indalecio Ribelles (2004). «Marivent instalará un radar y un cañón para proteger su zona aérea».
  • J. J. Serra (2004). «Incredulidad en Son Bonet ante el supuesto vuelo de una avioneta sobre Marivent». Última Hora 816 d’abril de 2004). [Disponible a: www.elmundo-eldia.com/2004/04/17/illes_balears/1082152800.html Consulta 15 d'octubre de 2006].
  • M. A. Ruiz Coll (2004). «Baterias antiaéreas en Marivent». El Mundo - El Dia (11 de juliol de 2004). [Disponible a: www.elmundo.es/cronica/2004/456/1089630919.html Consulta 15 d'octubre de 2006].

dissabte, 14 d’octubre de 2006

Sobre la biblioteca y archivo de Antoni Ribera

Recientemente se ha puesto a la venta una parte de la biblioteca y archivo de Antoni Ribera (www.antonioribera.com). Nos ha parecido interesante aportar algunos datos sobre la suerte corrida por la misma.

En vida de Antoni Ribera se barajó posibilidad de que su archivo personal sobre la época franquista pasara a disposición del pueblo donde vivía, Sant Feliu de Codines, pero parece que el asunto no llego a buen puerto.

Al morir Ribera en el año 2001, la familia desmanteló su piso, que era de alquiler, con las normales prisas de querer dejar de pagar por nada. Parece ser que Javier Sierra se presentó con rapidez a reclamar el ordenador que utilizaba Ribera en sus últimos años, argumentando que se lo había financiado él y, por tanto, era de su propiedad. Es posible que junto al ordenador se llevara cierta documentación sin precisar (y, en palabras del propio Sierra, poca cosa).

Por otro lado la biblioteca fue vendida a un librero de Barcelona quien, como acostumbra a pasar, seleccionaría aquellos volúmenes con más salida, –esto es una suposición pero se basa en el hecho que el librero existe y hace dos años aun tenía libros de Ribera; recordemos que Ribera era traductor literario–. El resto fue a parar al container porque la familia ya no estaba dispuesta a pagar más alquiler y los libros no los quería nadie, de todas aquellas personas consultadas. Es en este instante, al parecer, que hace acto de presencia Albert Joan, quien se queda con una parte que se salva de la basura y ahora vende los ejemplares.

Joan Cordera, un vecino de Ribera, sin ningún interés por la ufología y que había sido su ayudante durante seis años para ganarse algo de dinero mientras estudiaba, haciéndole de secretario o algo parecido –le pasaba las notas al ordenador, le ordenaba los papeles, etc. –, escribió una carta de protesta en el periódico Avui al comprobar que la familia había tirado libros al container. Él no se relacionaba con la familia y pudo recuperar algún libro de la basura, pero no todos ya que aquellos días llovió y se estropearon sobremanera.

Resumiendo, Albert Joan posee una parte de la Biblioteca de Ribera, básicamente la ufológico, pero también alguna cosa más como un diario personal de su actividad clandestina, papeles, etc. El resto de la Biblioteca estuvo en manos de un librero de segunda mano y una tercera parte fue a parar a la basura. Lo que no terminó en la basura del archivo fue repartido entre Albert Joan y Javier Sierra.

Es lastimoso ver como el aporte cultural de las personas desaparece en nuestro ámbito poco a poco. Antes de Ribera se perdieron otras muchas bibliotecas y otros muchos archivos. Se perdieron o se dispersaron, y con ello perdimos y dispersamos la memoria y el aporte de aquellos a quien a menudo reivindicamos como padres. Tal vez sea la ocasión de hacer un último esfuerzo, quienes consideren lícito explotar económicamente esta documentación que la saquen, no discutiremos sobre su derecho, pero también que se aseguren que algún día se pueda acceder libremente (o pagando) a esos fondos, aunque sea después de desaparecer ellos mismos.

Martí Flò (mfloc@hotmail.com)

diumenge, 8 d’octubre de 2006

Más sobre el ovni de Granada



A medianoche del martes al miércoles, en la avenida de la Constitución de Granada, los viandantes quedaron sorprendidos mirando al cielo.
Un objeto poco reconocible, redondeado, de color naranja, permanecía quieto en el firmamento. No era una estrella, ni parecía un avión...
Estaba fijo en el cielo, aunque después se fue moviendo poco a poco
El objeto fue visto claramente por la decena de personas que se encontraban en ese lugar, quienes se preguntaban unos a otros, sorprendidos, qué podía ser aquello. A los pocos minutos, desapareció.
"Parecía como si girara, tomó una forma más triangular, y se fue", añade el testigo, que poco después se dirigió a su casa.
Desde el balcón, relata, ya no vio el objeto, pero oyó los motores de "un reactor": "Pasó dos veces, y estaba claro que no era un avión civil", asegura.
Cerca de Granada se halla la base militar aérea de Armilla. Pero fuentes de Defensa han asegurado que a esa hora ningún aparato del Ejército del Aire sobrevolaba el espacio aéreo de la ciudad.



¿Un meteoro, lluvia de estrellas?

Un experto del Instituto de Astrofísica de Andalucía ha declarado a 20minutos, tras examinar las imágenes, que no objeto luminoso, "ni un meteoro, por el color". Tampoco se trataría de una lluvia de estrellas.
A juicio de este experto, podría tratarse de algún tipo de reflejo en las nubes o en la atmósfera.

Font:
20 minutos «Avistan un objeto volante en el cielo de Granada». 20 minutos.es | Granada (4 d'octubre de 2006).

dissabte, 7 d’octubre de 2006

Fotografían supuesto ovni en Granada

El martes [3 de octubre] un lector fotografió un supuesto OVNI.
«No era nada conocido, ni un avión», afirma tajantemente Eva Martín, una de las personas que el martes observó a las doce de la noche cómo una luz anaranjada se paraba frente a la terraza de su casa, cambiaba de forma y desaparecía. Como ella, varios lectores han confirmado a 20 minutos que vieron lo mismo en distintos puntos de la ciudad.
«Que la luz anaranjada se mantuviese en el mismo lugar unos minutos y después se moviese es señal de que nos encontramos ante un genuino OVNI». Las declaraciones son de Rafael Casares, experto en este tipo de fenómenos, y que califica a la provincia como una de las «zonas calientes en avistamientos».
«Quizás lo que más preocupa no es la luz, sino que después escuchamos un avión militar y, sobre todo, que nadie nos haya explicado qué vimos», dice Martín. Junto a ella había otras cuatro personas que observaron cómo «la luz desaparecía sobre Torres Bermejas».

Font:
A. H. «Me preocupa que nadie explique qué fue lo que vimos en el cielo».
20 minutos edición Granada (6 d'octubre de 2006): 2

dissabte, 23 de setembre de 2006

La 'Mars Express' obté imatges de la “cara de Mart” amb un detall sense precedents


La sonda europea 'Mars Express' ha obtingut unes imatges de la regió marciana de Cidònia, la famosa “cara de Mart”, amb un detall sense precedents.
Segons informà l'ESA, la càmera d'alta resolució que la nau “Mars Express” du a bord aconseguí fotografiar aquesta regió el passat 22 de juliol, després de diversos intents fallits entre l’abril del 2004 i el juliol del 2006 per l'altitud, la pols atmosfèrica i les boires.

Les dades s'obtingueren a l'òrbita 3.253 sobre la regió de Cidònia, ubicada a la zona marciana de Terra Aràbia sota unes coordenades aproximades de 40,75 graus nord i 350,54 graus est, i amb una resolució d'uns 13,7 metres per pixel.

Els responsables científics d'aquest projecte asseguren que aquestes fotografies ofereixen una imatge molt "detallada" d'aquesta famosa zona de Mart, que tants mites ha suscitat, i sobretot proporcionen informació de gran interès als geòlegs espacials i mostren una vegada més el gran potencial de la càmera de la 'Mars Express'.

La primera vegada que va ser vista aquesta immensa estructura amb forma de cara fou el 25 de juliol de 1976 en unes imatges preses per la nau nord-americana 'Viking 1', però la formació va ser ràpidament qualificada d'il·lusió òptica provocada per les llums i les ombres.

No obstant això, la 'cara de Mart ha estat des de llavors tema de moltes especulacions sobre possibles estructures artificials del planeta i els seus orígens.

Alguns aficionats han interpretat aquesta estructura com a possibles piràmides i fins i tot com una ciutat desintegrada, recorda l'ESA, qui afegeix que la idea que el planeta roig pogués haver estat alguna vegada llar de sers intel·ligents ha contribuït a avivar la imaginació de molts amants de l'espai.

Aquestes interpretacions s’han difós a través de molt articles periodístics, més o menys seriosos, segons l’ESA, i també en la literatura de ciència ficció i en moltes pàgines d'Internet.

Tot i això, continua l'Agència Espacial Europea, la interpretació científica no ha canviat mai: aquesta cara és producte de la imaginació humana sobre una superfície enormement erosionada.

Les especulacions populars començaren a esvair-se a l'abril de 1998 veure Papers d’Ovnis, núm 8, II època (març-abril de 1998): 20, quan noves dades de la 'Mars Orbiter Camera' de la NASA confirmaren la interpretació científica, corroborada posteriorment en el 2001.

Font: Agència espacial europea

dimecres, 13 de setembre de 2006

L'impacte d'un suposat meteorit desencadena l'alarma a Nova Zelanda

Milers de persones a Nova Zelanda telefonaren ahir dimarts als serveis de seguretat per a informar d'una forta explosió que els experts han atribuït inicialment a l'impacte d'un meteorit a l'Illa Sud del país, segons l'emissora «Ràdio Nova Zelanda».

L'Observatori Stardome d'Auckland, al nord del país, informà que la roca de l’espai podria haver esta de la grandària d'una pilota de basquetbol i que s'estavellà a la zona de Canterbury, a uns 250 quilòmetres al sud de Wellington.

Residents de Wellington fins a Ashburton escoltaren l'estrèpit i diversos habitants de Christchurh declararen a mitjans d’àmbit estatal que les seves cases i els vidres de les finestres tremolaren.

L'estranyexa del fenomen és que es tractà de l'impacte d'un meteorit observat durant la llum diürna, quelcom no és gaire freqüent, segons apuntà el neozelandès Alan Gilmore, de l'observatori Mount John de la Universitat de Canterbury.

Font: Agències

dissabte, 2 de setembre de 2006

Ha mort Eugenio Siragusa

Eugenio Siragusa ha mort aquests dies als 87 anys d’edat, a la seva casa situada entre Nocolosi i Mascalúcia, a Catània, Sicília. Els més veterans se’n recordaran d’ell donada la fama que adquirí pel presumpte contacte l’any 1962 amb extraterrestres al pujol de Sona, al peu de l'Etna.

Des de llavors es dedicà a transmetre la seva fe a través del Centre d’Estudis de la Fraternitat Còsmica “Nonsiamosoli”. L’activitat es veié afectada per una condemna judicial.

Font: www.agi.it

diumenge, 27 d’agost de 2006

La falsa onada d'ovnis a Austràlia

A començament de juliol, es van difondre àmpliament a la Xarxa una sèrie de vídeos en que apareixien estranyes llums sobrevolant Austràlia i que es remuntaven a l’abril d’enguany. Les 31 seqüències, arxivades a www.australianufowave.com/archive.html, presumptament corresponien a nombrosos testimonis de diferents regions del continent austral, de manera que ja es parlava d’una «onada d'ovnis australiana». La història ha estat alimentant nombrosos fòrums, especialment de parla anglesa, sobre ufologia.

Però a mitjans d’agost, Christopher Kenworthy va revelar la veritat, que es pot llegir a la pàgina d'acollida del seu web www.australianufowave.com. Ell es l'únic responsable d'aquests muntatges realitzats amb senzilles falsificacions i superposició d'imatges. El seu projecte, finançat per l'Australian Film Commission, és, segons el creador, una obra artística que té per finalitat meravellar el públic, recreant l’excitació que provocaria una trobada real amb naus extraterrestres.

La col·lecció de vídeos resulta cada cop més increïble, fins que s’arriba al zenit amb la trobada esglaiadora amb un alienígena (vídeo núm. 30).

Curiosament segons l’autor, els escèptics se’ls ha enganyat amb més facilitat, puix han immediatament atribuït amb seguretat que les lluminàries eren globus, deixalles espacials o estrelles, sense realitzar cap recerca.

dimarts, 1 d’agost de 2006

Resolt l’albirament peninsular del 2 de juny de 2004

Pocs minuts després de la mitjanit, hora local del 2 de juny del 2004 es veié un espectacular bòlid des de regions peninsulars tan allunyades com Galícia (en el Nord-oest), Castella (al centre), Extremadura (a l'Oest) i Andalusia (en el Sud), així com des de molts punts de Portugal. Es prengueren fotografies i aparentment el sistema de defensa de la Força Aèria portuguesa detectà per radar l'eco de l'objecte.

D'una gran lluminositat (magnitud entre -4 i -10), la seva lentitud i l’àmplia duració (3 minuts), excloïen la possibilitat d'un meteor. Tampoc fou el rastre d'una reentrada, car els catàlegs internacionals no han registrat cap caiguda de ferralla espacial en aqueixa data.

Un informe preliminar del nostre consoci Vicente-Juan Ballester Olmos es pot veure a: http://www.anomalia.org/g017.htm

Finalment hem conegut l'origen del fenomen: es tractà del llançament d'un míssil balístic francès M45 des d'un submarí submergit en aigües de la Bretanya francesa a les 22,01Z hores (Temps Universal) de l'1 de juny, això són, les 00,01 hora local del 2 de juny. Aparentment el que els observadors veieren fou la separació de la primera etapa del míssil, que a la fi caigué sobre l'oceà Atlàntic.

S’agraeix la informació facilitada del Dr. Jonathan McDowell, director del Smithsonian Center For Astrophysics de la Universitat d'Harvard.

Font: Vicente-Juan Ballester Olmos

dimecres, 12 de juliol de 2006

Nous albiraments en el nord-oest peninsular

La matinada del passat 23 de maig, J. L, va observar sobre l’estuari de Vigo un objecte volant molt lluminós que feia tot tipus de moviments erràtics al cel, fins que finalment va desaparèixer a gran velocitat. Era un nou cas, doncs uns dies abans el testimoni havia albirat el mateix fenomen. En eixa ocasió un mariner anomenat Julio Cela també contemplà el succés mentre navegava.

El cas s’uneix a d’altres que transcorregueren anteriorment a la localitat de Castro de Rei, Lugo. A les vuit i mitja de la tarda de l’1 d’abril, amb el sol encara sobre l’horitzó, María Elena Piñeiro, veïna de Belmonte, contemplava estranyada un enorme con de llum blanca situat a la vertical d’un bosc de pins sobre el turó de Cordal. Segons el testimoni “la llum era més ample a la part de baix, s’estenia quasi bé per tot el pinar i s’estrebava cap al cel. Va estar així al menys durant un quart i després va començar a reduir-se de a dalt a baix fins que va desaparèixer totalment”. Al dia següent, a les 10 del vespre, una veïna de la mateixa localitat va aconseguir fotografiar un estrany ‘tub’ de llum blanca-blavosa situat a la vertical del turó de Cordal.

Curiosament, un mes abans, també a Castro de Rei, dues veïnes van veure al final de l’horabaixa un objecte en forma de disc, de color groc i de mida una mica més petita que la lluna plena, mentre es desplaçava amb direcció sud-oest i girant sobre ell mateix.

Segons els testimonis, l’objecte emanava des de les vores “espurnes i ratxes de llum, com una roda de focs d’artifici”. Després d’uns vint segons d’observació, el van deixar de veure perquè va quedar ocult per uns habitatges de l’indret.


Font:

Marcelino Requejo. “Nuevos avistamientos en el noroeste peninsular”. Enigmas, 128 (juliol de 2006): 61. Versió catalana de Joan Casassayas.

dilluns, 19 de juny de 2006

Buscadores de ovnis se reúnen cada mes en el macizo de Montserrat

La convocatoria es abierta y asisten a la cita alrededor de un centenar de ufólogos y curiosos.

Ovnis, entidades espirituales, energías... las personas que el día 11 de cada mes se reúnen en Montserrat buscan algo difícil de definir y de encontrar.
Pero todavía más difícil es demostrar su hallazgo. Son minoría los que reconocen tener la certeza absoluta de haber visto o sentido su presencia, pero son mayoría los que al menos creen haber percibido algún indicio, así que la cita sigue ganando adeptos, tal como pudo comprobar 20 minutos.
Las historias de sucesos extraños corren de boca en boca entre los participantes
La medianoche del pasado día 11, se les pudo ver una vez más en Montserrat, contemplando el cielo. Las historias de avistamientos, de sucesos extraños corrían de boca en boca.
"Más que a ver ovnis, aquí se viene a compartir historias", contaba un grupo de amigas que había instalado unas mantas en el suelo para contemplar comódamente el espectacular cielo estrellado.


En la carretera del Bruc

En el descampado –junto a la carretera que lleva del Bruc al Monasterio de Montserrat– había más de 30 coches aparcados.
En la última reunión sólo avistaron estrellas fugaces. Los más veteranos aclaraban que las luces correspondían a aviones, satélites y a estrellas que son especialmente luminosas. Aquella noche, el grupo sólo avistó estrellas fugaces.


Trazos que se cruzan en el cielo

Ni los han abducido ni juegan al parchís con extraterrestres. Sin embargo, las personas más veteranas de la congregación aseguran haber visto grandes y poderosas luces.
Muchos reconocen que su experiencia se limita a trazos que se cruzan en el cielo o hacen zig-zag.

Font:

J. Albarrán Bugié, www.20minutos.es, 19 de juny de 2006

diumenge, 21 de maig de 2006

El pirata informático que buscaba ovnis

Un británico es el "mayor ´cracker´ militar de todos los tiempos" Àlex Barnet

Un tribunal británico acaba de dar luz verde a la extradición de Gary McKinnon, de 40 años, calificado por Washington como "el mayor pirata informático militar de todos los tiempos", y que en Estados Unidos puede ser condenado a varios años de prisión. McKinnon, protagonista de una rocambolesca historia que tiene ingredientes dignos de un capítulo de la serie Expediente X, admite parte de las culpas, aunque alega que lo hizo todo por curiosidad y que en sus pesquisas por encontrar pruebas sobre los ovnis ayudó a descubrir sistemas ridículos de seguridad que así pudieron ser subsanados. McKinnon encaja poco con el perfil de genio del mal y las habilidades informáticas que le atribuye la Administración estadounidense parecen exageradas, pero sus abogados temen que sea encerrado en Guantánamo.

McKinnon fue detenido en Londres en el año 2002 por la policía tecnológica británica acusado de haber accedido y ocasionado daños en diversas redes informáticas del ejército norteamericano, el Pentágono y la NASA. Washington le acusa de una veintena de delitos diferentes, que incluyen la entrada en docenas de ordenadores oficiales, su manipulación, el borrado de ficheros y la apropiación de material clasificado. También se le imputa, entre otras, la caída total de la red (300 máquinas) de la base naval de Earle, en Nueva Jersey, que ocasionó con daños económicos superiores a los 600.000 euros.

McKinnon admite haber realizado incursiones en numerosos sitios oficiales norteamericanos durante años, siempre a través de una conexión telefónica doméstica convencional de 56k (las de antes del ADSL y el cable), sin emplear material especialmente sofisticado y guiado por el deseo de encontrar información oculta sobre los ovnis. Él iba para peluquero, pero a los 17 años vio en el cine la película Juegos de guerra (en la que un hacker desactiva el Pentágono) y se orientó hacia la informática, en la que terminó trabajando como modesto técnico para pequeñas empresas.

Desde muy joven era un lector asiduo de ciencia-ficción, y miembro de Bufora (Bristish UFO Research Association), la organización británica que estudia los platillos volantes y similares. En este campo, lo que más le interesaba era la supuesta tecnología escondida que utilizan los ovnis: "Los pensionistas no pueden pagar sus facturas de luz y gas, hay países que son invadidos por las reservas de petróleo y, mientras, se esconden sistemas gratuitos de energía. Este es el secreto mejor guardado del mundo", afirmó.

Según ha contado, en 1995, cuando tenía ya 29 años, empezó sus actividades sistemáticas como hacker (él no reconoce ser un cracker o pirata informático, cuyo objetivo es sabotear o robar información) en busca de pruebas de esta tecnología. Durante mucho tiempo utilizó el ordenador que había en casa de la tía de su novia y las incursiones se hicieron especialmente intensas en sus últimos meses como hacker.Los cargos norteamericanos se basan en el período comprendido entre febrero del 2001 y marzo del 2002, una época en la que pese al impacto mediático de los atentado del 11-S, McKinnon siguió tranquilamente con sus actividades sin tomar medidas para enmascarar su presencia.

Desde su detención, se ha convertido en un personaje popular en Reino Unido. Las autoridades le han restringido el uso de internet y han controlado sus actividades, pero no han formulado cargos especiales contra él. Actualmente es un desempleado que arregla los ordenadores de sus conocidos y que hace esporádicas apariciones en público. Hace unos días participó en un congreso de seguridad informática celebrado en Londres, donde señaló la necesidad de remodelar las leyes británicas sobre el cibercrimen, que en su opinión están desfasadas.

Ha sido entrevistado por los grandes medios británicos, entre ellos la BBC, cuenta con una web de apoyo (http://freegary.org.uk) y aprovecha todas las ocasiones para mostrarse arrepentido. También retrata su actividad hacker como un auténtico descenso a los infiernos. Perdió el trabajo, la novia - entre otras cosas, cansada de tener que sufragar unas enormes tarifas telefónicas-, los amigos y durante meses vivió encerrado en su obsesión. "En algún momento dejé de lavarme. No comía adecuadamente. Me sentaba al ordenador y me dedicaba a eso toda la noche sin parar. Al final tenía el deseo de que me cogieran. Era la manera de parar", ha dicho.

Sus narraciones de lo sucedido están llenas de datos inquietantes sobre él, sin duda un personaje pintoresco, y sobre los sistemas y criterios de seguridad que encontró en internet. Asegura que en la mayoría de sitios entró utilizando fallos elementales de seguridad, como la no asignación de contraseñas por parte de los administradores de redes y similares. McKinnon también ha confirmado que para sus incursiones utilizaba a menudo un programa llamado Remotely Anywhere, disponible en la red y que permite el control remoto de ordenadores, siempre que se disponga de la autorización o los códigos de acceso.

Sorprende que sus incursiones durante siete años pasasen inadvertidas. Su larga y obstinada búsqueda, por otra parte, tampoco le ha reportado grandes descubrimientos. McKinnon ha contado que siguiendo la pista del llamado Disclosure Project, que recogería el testimonio de 400 testigos cualificados de ovnis, finalmente localizó en la NASA unas imágenes que confirmaban la existencia de naves que funcionan con sistemas de energía antigravedad. Pero no consiguió descargar ninguna copia de ellas.

El suyo es un caso lleno de enigmas. La defensa ha argumentado su obsesión con los ovnis, pero no ha cuestionado su estado mental, aunque el mismo McKinnon ha reconocido que tomaba drogas y que no recuerda muchas cosas de aquella época. En las acusaciones norteamericanas no se citan conexiones con ningún grupo ni organización. Ysi buscaba notoriedad, la ha conseguido a un precio carísimo. A McKinnon le queda ahora sólo el recurso de la apelación. Si la extradición sigue adelante, las condenas pueden suponerle 10 años o más de prisión. Y sus defensores temen que vaya a parar a Guantánamo, a modo de escarmiento público.

Font:

Revista, La Vanguardia 21 de maig de 2006

diumenge, 14 de maig de 2006

Els sorolls del fons marí de Balears són de balenes

Ni perforacions petrolíferes, ni maniobres secretes de submarins, ni bases d'ovnis sota l'aigua, ni monstres marins, ni cap altra teoria paranormal o de ciència ficció. Els sons que gairebé cada estiu s'escolten en el fons del mar balear, en les proximitats de la costa Nord de Mallorca, tenen una explicació totalment lògica, d'origen natural, i per fi resolta per la comunitat científica. Segons les investigacions realitzades al Centre Oceanogràfic de Balears a les quals ha tingut accés Diari de Mallorca, el rorqual comú (Balaenoptera physalus) – un cetaci de gran grandària que cada any migra a través del mar balear– és el causant d'un tipus de so molt particular, com una espècie de cop sec, buit, metàl·lic i repetitiu, so que entre juliol i octubre del 2002 mantingué en tensió a pescadors, submarinistes i investigadors. Aquell estiu, les teories i especulacions sobre la procedència del “estrany soroll” ompliren pàgines de diaris i d'Internet tant locals com internacionals.
Des d’aquells dies, diversos investigadors han tractat de trobar una explicació lògica a tals sons, dels que ja hi havia constància abans de 2002, des de feia dècades. Cap d'aquests investigadors ha arribat tan lluny en les seves conclusions com Joan Miquel Batle, tècnic especialista en acústica que treballa al Centre Oceanogràfic de Balears, que ha anat descartant hipòtesi, una després de una altra, fins a quedar-se només amb una, que és la següent: els mascles de rorqual comú emeten un so de molt baixa freqüència amb què es comuniquen amb les femelles i que implica una espècie de comportament sexual o tal vegada un avís de localització. Al seu pas per Mallorca, i en determinades circumstàncies de proximitat i estat del mar, el so d'aquestes balenes pot ser perfectament audible sota l'aigua.
Segons explica Batle, el “cant” dels rorquals és molt intens; en semblar es tracta del so biològic més potent emès per un mamífer en tot el planeta, segons les investigacions de la University Rhode Island de Nova York. A partir de a les mesures realitzades, la intensitat d'aquest soroll oscil·la entre 184 i 186 decibels, que referits a l'aire equivaldrien a 150 decibels. Com a dada comparativa, és suficient recordar que un avió, en enlairar-se, desenvolupa un soroll de 120 decibels.
La Balaenoptera physaluses prou habitual en Balears entre primavera i estiu, ja que es desplaça des de l'Atlàntic, a través de l'estret de Gibraltar, fins al mar de Ligúria, al golf de Gènova, on es troba una gran reserva internacional de mamífers marins.
Els bussejadors del Centre Oceanogràfic identificaren clarament en 2005 el so emès per aquesta espècie de balena en distints punts propers a Mallorca, des de Dragonera fins a Formentor. Els treballs realitzats podrien ampliar-se amb la col·locació de hidròfons permanents a l'aigua sempre que l'Administració mostri interès respecte d'això, apunta Batle.

Font:
http://xenologia.blogspot.com traduït de l'original d'
Enric Culat, La Almudaina, Diario de Mallorca, p. 12 D.

dilluns, 8 de maig de 2006

Sobre el document britànic de Defensa

Un informe confidencial del ministeri de Defensa del Regne Unit sobre Objectes Voladors No Identificats (OVNIS) arribà a la conclusió que no hi ha proves de l'existència d’éssers extraterrestres. Gran novetat!
L’informe va ser redactat sembla que a finals de la dècada passada per intel·ligència militar, i assenyalaria que l'observació de la majoria dels objectes sense identificar es deuen a un fenomen meteorològic poc conegut, cosa més que improbable.
És la primera vegada que l’informe es dóna a conèixer al públic. Només es repartiren unes quantes còpies del mateix i no es coneix la identitat de la persona que l'escrigué. Les seves conclusions només es feren públiques gràcies a la Llei britànica sobre Llibertat d'Informació, després d'una sol·licitud presentada pel doctor David Clarke, catedràtic de la Universitat Hallam de Sheffield.


I el contactes de tercer tipus?

L'informe de 400 pàgines assenyala que "no hi ha proves per a suggerir que els fenòmens observats són hostils o estan sota qualsevol tipus de control més enllà de les forces físiques naturals".
Agrega que "no hi ha cap evidència d’objectes 'sòlids' que puguin provocar una perillosa col·lisió".
L’informe relaciona els fenòmens amb la caiguda de meteors i assenyala que és "gairebé segur que els esdeveniments són atribuïts a fenòmens físics, elèctrics i magnètics a l'atmosfera, mesosfera i ionosfera".
Normalment és difícil persuadir les persones que asseguren haver tingut un "contacte proper" que realment el que veren no existeix. L'informe ofereix una possible explicació mèdica. "La proximitat d’aquests plasmes pot afectar a un vehicle o a una persona", indica. "S'ha comprovat que els camps electromagnètics locals d'aquest tipus provoquen respostes als lòbuls temporals del cervell humà". Segons l'informe això fa que la persona retingui en la memòria un descripció inexacta del que cregué veure. Aquesta hipòtesi, encara que cientifista, és poc acceptable. Aquests casos de fabulació poden ser explicats perfectament en el marc de la psicologia individual i col·lectiva.
L'estudi no es refereix a altres causes de l'observació d'objectes voladors no identificats i segurament les seves explicacions no convenceran més que els escèptics desinformats.
A més, alguns ufòlegs sostenen que els governs amaguen la veritat sobre els OVNIS, no faltaria més, perquè tenen por a reconèixer que hi ha alguna cosa que està fora del seu control.
Mentrestant, sembla que el govern britànic no té pensat fer un estudi profund sobre el fenomen. "És poc probable que portem a terme altres estudis en el futur, a menys que apareguin proves que indiquen la presència de vertaders fenòmens aeris no identificats", assenyalà un portaveu del ministeri de Defensa.